He escrit un altre llibre: L'esmorzar de forquilla, cultura i identitat

La cuina com la llengua forma part de la identitat dels pobles. Per això ambdues necessiten gent que la practiquin i gent que la consumeixi.

Lee este artículo en castellano

Avui ha arribat a les llibreries el meu segon llibre. Qui m'ho havia de dir. Aquest és en català, la meva llengua materna, el meu idioma vehicular, i amb la qual visc cada dia. Una llengua que a Catalunya ja és només l’habitual d’un terç de la població. No anem bé i la veritat és que no sé què és el que cal fer perquè anem millor. Imagino que donar la llauna fins i tot amb el risc de ser percebuts encara com a més antipàtics, però ja som molts els que, davant el risc de desaparèixer, preferim caure malament per entossudir-nos a parlar en la nostra llengua. Ja veus tu, quin delicte! A més, no només som molts els que estem convençuts que el català mereix estar, com a mínim, en condicions d'igualtat amb el castellà, sinó que a més a més creiem que si perdem la llengua perdrem la cultura. Haver d'explicar això, em sembla massa obvi, així que no ho faré.

Jo no soc expert en qüestions sociolingüístiques. Jo em dedico a les coses del menjar que també són cultura, per cert, o amb això ens omplim la boca. El que passa és que, paral·lel al procés de pèrdua de la llengua, en vivim un altre de pèrdua de la cuina tradicional catalana. Bé, no ens posem dramàtics. Més que de pèrdua, invisibilització. Però allò que no es veu, no existeix. Visc convençut que hi ha tota una generació de catalans i catalanes que moriran sense haver menjat a la seva vida un fricandó. Persones que hauran menjat pizza, ramen i pasta, però a la seva vida tastaran la coca de recapte, l'escudella i els fideus a la cassola, l'única recepta del Llibre del Sent Soví, un receptari en català del segle XV, que els catalans encara cuinem, encara que amb les lògiques aportacions introduïdes gràcies als productes americans.

Si l'única manera que una llengua sobrevisqui és parlar-la, que hi hagi una producció cultural en aquesta llengua i gent que la consumeixi en nombre suficient perquè aquesta sigui rendible, amb la cuina les coses no són gaire diferents. Però el primer és que hi hagi qui la cuini i a ser possible que es faci bé, perquè jo també prefereixo menjar-me una bona pizza a un mal fricandó. I si és possible que es cuini a les cases, que és on s'aprèn a parlar i on s'aprèn a menjar.

.

La cuina, com la llengua, forma part de la identitat dels pobles i un receptari és patrimoni cultural d'aquest poble, en el mateix sentit que la literatura escrita en català ho és per a Catalunya –i el món–, com ho és la que s'escriu en mandarí, o en cantonès, per a la Xina. Però segons sembla, els catalans sentim molt d'autoodi tant per la nostra llengua com per la nostra cuina. Fins que arribem a l’esmorzar de forquilla, que és del que va el llibre que he escrit.

Hi afirmo amb rotunditat i explico com hem arribat a alguna de les coses que els acabo d'explicar. Però alhora, sostinc que on millor es defensa avui dia el receptari de la cuina tradicional catalana d'arrel popular és precisament a l’esmorzar de forquilla convertit en barricada i bastió de defensa contra importacions com el brunch. Tan català com el pa amb tomàquet, és sentir una fascinació gairebé malaltissa per tot allò que ve de fora, que sempre considerem millor que el que és propi, i per allò que traspua modernitat i innovació, encara que les dues coses siguin més falses que un castell de cartó pedra. Especialment, les nostres elits, que des del 1888 toquen els nassos tant amb la llengua com amb la cuina.

Però una cosa és la identitat i una altra cosa molt diferent és caure en el xovinisme més provincià. El receptari de l'esmorzar de forquilla és el que el converteix en una cosa pròpia de Catalunya, però reivindicar el fet d'esmorzar de forma abundant a primeres hores del dia com una cosa intrínsecament catalana, gairebé de manera exclusiva respecte a la resta del món civilitzat i per civilitzar, és un absurd. L’esmorzar de forquilla és un segon esmorzar, probablement la reminiscència del que al seu dia va ser el dinar del migdia, el que avui coneixem com a almuerzo en castellà, dinar en català, lunch en anglès i déjeuner en francès. I això existeix a molts altres llocs del món civilitzat i per civilitzar. Però mentre els anglesos engoleixen el seu full English breakfast, nosaltres ens posem fins al capdamunt de capipota, galtes, tripa, bacallà a la llauna…

Doncs una mica de totes aquestes coses tracta el llibre, que ja es pot comprar aquí i a les millors llibreries del país. Hi haurà presentacions de les quals vostès seran puntualment informats. Aquí els deixo les tres primeres:

Dissabte 8 de març. Amb

Miquel Bonet

a la Llibreria Adserà de Tarragona a les 10 h. Rambla Nova, 94.

Dilluns 31 de març. Amb Òscar Gómez a la Llibreria Ona de Barcelona a les 19 h. Pau Claris, 94.

Dimecres 2 d'abril. Amb

Maria Nicolau

a Muntanya de llibres de Vic. A les 18.30 h. Jacint Verdaguer, 24.

Com sempre, si tens una llibreria, un club de lectura, un casal, una biblioteca o un centre cívic i vols que vingui a presentar el llibre, només m'has d'escriure, i segur que ens posem d'acord.